Ànimes atuïdes | Page 9

Sense dir-se res l'Andreu va deixar les eines en un recó on hi havia un estol de forques, dalles i sedassos, penjà a una estaca el tapaboques, es tragué els esclops plens de palla i deixà el cove damunt el banc escon.
Després pujà calmosament l'escala de fusta.
-Què fa el noi?
-M'apar que té febre!
-Què li heu fet?
-La mare li ha fet unes untures.
L'Andreu va esdevenir tremolós com si la ventada el somogués. Entrà en la cambra on hi havia el seu fill retut dins el bressol amb els ulls clucs i ruflant fadigosament; tenia la pell bullent i bevia amb desfici tot el que li donaven.
-De quan en?à que està així?
-Tot just tu marxaves ha comen?at a posar-se calent, calent, tot pioc. Hi ha estones que s'aixereix... altres que s'atronca!
-I què espereu tantes hores?- va fer l'Andreu enfellonint-se.
-Tu diràs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit a fit amb altivesa.
-Per què són els metges?- exclamà amb indignació.
-Que et creus que vindrà el senyor Celestí! li devem dues anyades!- va gorgolar la vella.
-Dues anyades! Rei de la vida! i tans diners com us he enviat!- va interrompre estemordida la Tecla portant-se les mans al cap.
L'Andreu va romandre amb el cap baix mut amb les galtes bullents. Esperant amb desfici que la Tecla el reptés per alliberar-se de l'angoixa que el torturava com un mal menjador incurable i dolorós! La Tecla no tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesa i l'Andreu es fonia d'angúnia en aquell silenci que li entrava a l'ànima com una punyida roent. L'eura el corsecava.
-Què faig, doncs?
-?Tu vés a fer la manilla i si guanyes pagarem el senyor Celestí!- va dir-li la Tecla amb una fredor aterradora.
L'Andreu agullonat per l'ira i enverinat per l'afront baixà com un llamp l'escala de fusta que cruixí cuidant a trencar-se, agafà l'aixadó, esmicolà amb rancúnia el balancí que llan?à a la llar encesa i encarant-se amb la Tecla que el seguia plena d'espant va dir-li cridant i posant-se la mà damunt del pit.
-Jo et portaré el metge! costi el que costi!- agafà un coltell, prengué d'una revolada la manta, la bóta; llen?à amb fúria la barra de la porta, l'obrí i la tancà amb una gran embranzida. Se sentí remor de les claus que queien per damunt les llambordes.
-Andreu! Andreu!- va cridar la Tecla plena d'esfere?ment i angoixa.
La nit feresta va engolir-lo i la gebror va embolcallar-lo. Com un esperitat es posà a córrer entre conreus i boscatges com un Ca?m ple d'esglai sentint la veu del Creador que li demana compte de son germà.
Adolorit de claviants i xop de peus i ofegant-se de fadiga, l'Andreu va aturar-se damunt d'un mulladís gla?at que creixia sota sos peus neguitosos.
-On sóc! això deu ésser el reixorc de can Massot- va mormolar l'Andreu sentint una gran basarda i una defallior de cor i respirant l'aire geliu d'aquella nit d'hivern que infantava uns núvols que colgaven els estels un a un. El magí de l'Andreu se li entorbolia pels bullarocs del desvari. Volia esbrinar on era i no ho podia capir. Les cames se li flectaven de cansament i cercà un tocom per escarquillar-se. Es palpà el xixó que duia a la testa i se'l trobà sembrat de borrallons de neu. De sobte se sentiren lladrucs de gossos que se li atansaven. Ell romangué dret immòbil, i els cans van voltar-lo lladrant sinistrament.
-Quillu!... té!...- un gos va callar tot d'una i ruflant amb desfici va atansar-se a l'Andreu que bo i fent un sospir va exclamar: -Ja sé on sóc! són els gossos de cal Gabaix!...- i va astorar-se en compendre que havia corregut una bella estona atiat per la seva geniada d'orat.
Neu i capolament i tota una nit freda al seu davant i tota una llosa de penediments damunt del seu cor i tot un brogit de dubtes que cossaven la seva ànima. Si tornés a casa!... Va semblar que la Tecla el cridava amorosament! Ara deuria partir ella, ara potser el renyaria i ell entendrit per ses paraules, agemolit al seu costat, li demanaria perdó i s'hauria fos per sempre aquell silenci aclaparador que per tot l'encal?ava com una ombra eterna. I si se'n tornava? I altre cop desfer el camí i no dur un remei per al seu fill!... I si la Tecla no el reptava! ?què faria allà altra volta en mig del silenci i arraulit pel pecat sense la guaridora penitència?... Ell no podia tornar sense fer un sacrifici, sense cercar un bàlsam guaridor de la seva pena arrelada, baldament fos vessar la seua mateixa sang fins a esglaiar la seva muller i endolcir sa mirada feresta i ablanir-li la frontalera solcada per les arrugues dels greuges.
Un cop apaivagada la correntia del rampell, la fadiga va asserenar-li el pensament, i un doll de reflexions sentimentals amaraven