Ànimes atuïdes | Page 6

sols va descloure els llavis tremolosos per dir-li:
-?Andreu, vés amb compte amb el noi i la mare! Vés cada dia a la vessana! Recorda't de l'artiga que tens sota el pujol. ?Amb els primers diners que t'envi? compra la grana que tens menester!- El tren va marxar. L'Andreu va quedar-se palplantat. Volia cridar perquè la Tecla baixés tot seguit i tornar junts a casa i fer callar la vella. El tren fent un xiulet va amagar-se en la foscor de una foradada. L'Andreu va tornar capjup a casa com si tornés del fossar després de soterrar-hi la Tecla.
La Tecla ja és a ciutat vestida de dida. Porta una roba neta, nova, planxada i encartronada, amb uns lla?os immensos a l'esquena i tot un davasall de monedes d'argent de totes mides que li volten el coll i li torturen les orelles. és una dida teatral. Una apoteosi de dida admirada i mimada per tothom. Sembla una mena de disfressa anunciadora de qualque agència de dides. Ella, plena de vergonya, sofreix horriblement i plora d'amagat.
La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Els mobles eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblement japonesos, ventruts i llampants, curulls de flors artificials i amb grans lla?os de seda al coll com si tinguessin angines. Estàtues orientals amb bombetes elèctriques que s'encenien, ídols, vanos, ombrel·les del Japó i moltes pells; pells de tigre, d'ós blanc, d'isard, damunt les catifes blanes i gruixudes. A la sala hi havia una pianola amb tot el repertori vienès d'operetes mortals de necessitat, i un gramòfon amb totes les can?ons de moda cantades per tot l'estol d'artistes que plenes de desvergonyiment anaven fent escola d'immortalitat pels teatres de varietés. Al despatx de l'amo de la casa hi havia una al·legoria de l'amor que figurava en un cert piset que tingué en la seva joventut. Les cortines eren abundoses i totes de seda, la calefacció sempre encesa... però la casa era una casa freda, trista, sense ànima i sense el caliu que dóna l'esperit... se sentia una fredor estranya; no hi havia biblioteca!
L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operació comercial que ell anomenava de viu. L'operació fou senzilla. Un vaixell arribava carregat d'una substància de què ell tenia el magatzem ple. Amb la seva influència, el vaixell no pogué descarregar perquè els papers no van ésser despatxats. El vaixell tornà després d'uns quants mesos i ell entretant va vendre la substància al preu que li semblà. Ara, enriquit, gastava els diners a gratcient, i la vanitat li feia somniar glòries populars. Anhelava ésser diputat i el ventre li esdevenia voluminós. Era baixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb inicials grosses i cargolades, i una rúbrica on tot eren onades, llamps i corbes que semblava un temporal desfet.
La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i joven?ana que no perdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res on pogués emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era una necessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duia perfums penetrants. A poc a poc anà encoratjant-se en els empolainaments artificiosos de les dones i comen?à per l'ondulació i finí per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura als ulls, orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. No criava per no fer-se malbé i s'avorria eternament per tot arreu. La Tecla se la mirava tota esverada -Quina llei de senyora! ?Rei de la vida!
El servei era nombrós i poc fael.
-Mireu, dida, aquí estareu molt bé. Són uns senyors molt bons. No miren res ni compten mai; el rebost sempre és obert. El senyor és molt savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perquè és més viu que els altres. Vós, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el que vulgueu dels senyors; estan contents, diuen que la criatura ha guanyat molt.- La Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que fins semblava beneita. Ella que a casa seva es veia tan escotorida, entre aquella gent de ciutat restava esmaperduda i esglaiada.
-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorn eslamacions d'admiració i adulacions agradoses a la seva vanitat, -aquest piano costa tant com una parella de bous.
-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! ?quina riquesa!
-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.
-Ma! quins vidrets tant lluents!
-Oh! són brillants de tres quilats cada un!
-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent el cap i mirant el cel...
-Ui! això la fa quedar parada? ?Ja li ensenyaré els rosetons que tinc! Ja pot explicar-ho per tot el poble qui érem nosaltres- exclamà la mestressa amb urc, i movia el cap d'un cantó a l'altre davant el mirall que tenia més a prop.
-Olori, dida, quin perfum.
-Noi, quina flaire... retorna!
-Aquesta ampolleta costa vuit duros.
-Rei de la vida! com