Ànimes atuïdes | Page 5

encaminava ranquejant i després de sotjar per veure si no hi havia l'Andreu per aquells voltants comen?ava la sevà vèrbola fatídica.
-Canta, noia, canta! ?pots ben cantar la can?ó de la fam! ?Que canti la jova de can Bou que ha dut el pa a ca seua està bé, però tu!
Si en un moment de joia maternal, la Tecla sentia que el somriure li amarava els llavis, freturosos de petonejar el seu fill, la Bel restava davant i com qui fa una exclamació en la solitud deia:
-?Ai senyor, quin filló tant xamós... pobric!... ?i de pensar que haurà de patir sempre més misèria!... ?Pagès endarrerit, cap anyada li és bona!
La Tecla se sentia defallir. No es veia amb cor d'apaivagar les rancúnies que es congriaven en aquella llar llunyana del poble. Allà, en la solitud de les muntanyes, totes les penes es fan més aspres. Hom no les pot diluir amb les converses del carrer, les rialles de la pla?a i les plasenteries del ve?nat. Si visquessin al poble, ella, tindria més coratge per anar lluitant entre l'avarícia de la seva mare i la feblesa del seu marit que, no sentint la seva ànima esperonada el veia conquerit per la Bel amb la seva ganyoneria de corcó incansable. Ara fent anar la seva mare amb les velles cap a rosari, ara fent marxar l'Andreu cap a casa els seus germans, aniria passant els dies sofrint aquella lluita sorda. Però a la masia, sempre sols, sempre parlant del mateix, sempre sota el jou d'aquella veu de la vella i del silenci de l'Andreu, la Tecla se sentia un neguit que la feia romandre esmaperduda, fins que una nit, després de fer un sospir pregon d'aquells que arriben fins al fons del cor, la Tecla va dir tota traspostada. -No puc més! Demà marxo! ?Andreu, tu m'acompanyaràs a ciutat!
L'Andreu va restar enartat, ple d'esglai en pensar que la Tecla el deixava.
La vella somreia de goig i mirant maliciosament els ulls de tothom va agafar l'infant i fent-li postures li deia:
-Mira l'hereu de la casa salvada! ?Anirem a mercat a comprar dos xurmés!... ?i tindrem carreta!... i criarem nodrís!...
Desolats, a la matinada van marxar la Tecla i l'Andreu. La claror del matí avan?ava damunt la gelada que hauria deixat la nit. Les resplendors del sol naixien a l'horitzó mentre la boscúria entonava l'eternal melodia del vent que feia vibrar, com les cordes d'una lira gegantina, uns arbres prims, alterosos i sense fulles. L'aire s'anà llumenant amb el primer raig enlluernador del sol ixent. El dia fóra serè, el sol ben fort, el cel ben blau, l'aire ben quiet. L'Andreu endevinava la joia d'un jorn d'hivern ple de placidesa i l'amargor de veure la Tecla que marxant no el deixava esdevenir rioler i xiroi. I caminaven silenciosos, l'un darrera l'altre, pels caminois de les boscúries, entre les gatoses florides i els arbo?os florits i fruitats a l'hora. L'Andreu sentia una pena com si el silenci se li posés a la gola. Volia parlar, i triant triant l'esbart de pensaments que passaven per sa imaginació no deia res, tenia els llavis quiets com si s'haguessin gla?at. I el silenci se li ficava o?des endins i li arribava al cor omplint-lo d'un neguit aclaparador. A la fi, tot arrancant un tany de romaní florit va dir a la Tecla:
-Mira, romaní florit!... ?Ja deu sentir que ve una Mare de Déu!
La Tecla va sentir-se ferida per aquelles paraules que no li deien res al cor. El seu marit parlava per parlar. La seva ànima no sortia per sos llavis, ni mirava per sos ulls.
-Quina blancada! ?i tot és gelada; no hi ha llei de gla?ada! ací que la terra és negadora el ruixadot d'ahir no ha fet gens de gla?. Mira ara quan passem davant de can Gabaix, ten compte que el Quillu no se t'aferri que és un gos molt verinós.
La Tecla no responia; sos ulls amarats de bellesa i sentiment eran inquiets sota les celles arquejades, sembrades en son front ample i serè. Avan?ava emparada de tota la reialesa que dóna un sentiment humà noble i ple de resignació. La Tecla es veia víctima de la feblesa del seu marit i de l'ardent passió de la seva mare menjada per l'avarícia, i com un sentenciat innocent anava cap a ciutat esmaperduda i acorada i ven?uda.
-Tecla; mira, portes tot de gafarrots a la faldilla. Veus? això és el fruit d'aquesta terra borda que no lleva res. ?Sembla que estàs molt afectada! que no em dius res!
Van tenir de córrer perquè el tren venia furient. El comiat va ésser terrible. No van gosar besar-se. La Tecla, plena d'emoció i sentint llàstima per aquell home, volia fer-li un afalac com si fos una criatura, però va donar-se'n vergonya. Es penedia de no haver dit res en tot el camí: