Un tros de paper | Page 9

de campanes; no
falla. Ja veieu que qualsevol de les coses que he citat és capaç de fer-les
el més tonto; doncs, si les voleu fer, ja teniu patró de l'èxit.
I això en qualsevol sentit que siga. Estic segur que, si els industrials de
tot allò de la Bòria i Plaça de la Llana agafen les seves llibretes o
comptes de les campanes que han fet o han de cobrar i les porten als
Jocs Florals en forma de balada, se n'enduen els primers premis i no
deixen res pels cantors de les estrelletes, les nines, els estels, i tots
aquests que, si ho anéssem a esbrinar bé, a l'últim no són més que gent
pagada per en Fradera, aquell home que ven grues a la plaça de Sant
Jaume, i quatre o cinc fideuers, perquè cada any els hi anuncien els seus
gèneros en vers.
Mes, tornant al nostre assumpto, ¿què té d'estrany que cosa de deu o
dotze anys endarrera una municipalitat desitjosa de glòria, coneixent el
gust de Barcelona, pensés en fer una campana?
Molt natural.
Es va proposar la campana i el primer propòsit va ser el de què fos una
campana immensa, monumental: una d'aquestes campanes que farien
perdre el curs als estudiants encara que el mateix Rector s'hagués de
casar amb sa germana.
Es va votar, doncs, la campana, ens vàrem posar a fer-la, i llavors ella
va començar a fer el bot i a no voler sortir bé de cap manera.
Heu vist el que són les coses!
Agradar-nos tant les campanes, estar-hi tan familiaritzats, i, amb tot i
això, una vegada que volem fer la francesilla de fer-ne una de grossa,
no poder-ne eixir de cap manera.
La primera no va servir perquè no era bona.

La segona perquè era xica.
La tercera perquè era esquerdada.
La quarta perquè no tenia nanses.
Quina humiliació! Una campana que havia de tocar l'hora als Néts dels
Almogàvers, carèixer de lo que mai ha faltat a la més miserable olla, al
més vil tupí.
Per últim ve un, se n'encarrega, la fa en Hostafrancs pensant que potser
a les altres no els provaven els aires pestilents de la ciutat, l'acaba, la
pugen, la pengen, i ara ens trobem amb què vol fer la competència an
en Tamberlich donant el do de nansa.
No fa ning-nang, ni nang-neng, ni ning-nong: fa nyac-nyac-nyac. Si fos
una veritat lo de la transmigració, ha sigut oca.
I doncs què fem? ¿Tota la vida s'han de fer monuments com els de la
Plaça Real, jardinets com els del carrer de la Ciutat i Passeig de Sant
Joan, fonts com la de frente Atarassanes i campanes com l'Eulària?
¿Volen potser que el lletrero que hi ha en l'estació del ferrocarril de
Mataró es canviï pel que hi ha en la d'aquí?
No tracto d'analisar qui té culpa ni raó, sigui qui sigui o siguin els que
siguin els que han pres part en tan grandiosa obra. Si la campana algun
dia toca i sentiu com un eco que tal vegada, estant distrets, podríeu
pendre per un bram, no serà la terraire que passi ni la campana que sona.
Serà la veu de la vostra consciència.
JAUME GIRALT

BALLS
Un tros de paper, que com les contribucions s'introdueix per totes parts,
va voler, en la nit de l'últim dijous, fer una francesilla, i, agafant el

gambeto nou, la barretina morada i la faixa de seda, se les planta cap a
seguir balls de màscares.
Començo pel Teatre Romea, on hi ha la societat de La Mascarita. Entro
i quedo enlluernat. Quant de llum! Quin soroll! Quin tiberi! I sobretot,
quant bé de Déu! Quina collita de bons pomets! Allò sí que era un
sarau que valia deu pedres! Ai Déu meu! Si no me'n vaig crec que
deixo de ser viudo (perquè deuen saber que jo só viudo, pel que els
pugui convenir) i m'apario amb la primera mestressa que topo, perquè
alli sí que no hi havia més que triar i remenar. ¡Totes eren boniques!
Totes eren hermoses!
-Vaja- em diguí: -Pere, això no fa per tu: ¡ és massa de patent. Anem
cap al carrer de la Canuda, que La Margarita potser podrà convenir-te
més. Però ca!...La Margarita era feta i pastada a La Mascarita.
S'assemblaven tant, aquelles dues reunions, com s'assemblen dues
gotes d'aigua: són dues germanes bessones que el que no s'hi fixi amb
detenció es creurà que és una mateixa. Nenes boniques com allà, cares
hermoses que sembla que a un li diuen vulgueu-me, ullets que piquen
com matafaluga, i... ai! Si no me'n vaig d'aquell sarau, jo crec que
m'empasso. Allí sí que en Camprodon faria dir al seu Titó:
Las hay muy saladas, muy...!
Creient que la impressió fóra menos forta, torno a agafar el