Un tros de paper | Page 8

troba que ja les
campanes atabalaven a nostres primers pobladors.
Anem més endavant, i entre mil campanes cèlebres, que no cito perquè
això fóra el cuento de mai acabar ens trobem amb les dels històrics
sometents, fins que en el regnat de D. Pere del Punyalet ja sobreïx la
Campana de la Unió, que, segons lletres d'impremta, va fer quasi tant
soroll com la nostra Laia, sinó que, parlant francament, havem de dir
que amb molta més honra.
Més endavant, encara, i passant sempre per entre un ramat de campanes
famoses, ens trobem amb la Honorata, immortal per haver tocat a

sometent en la guerra que amb tanta glòria vàrem sostenir contra Felip
V, i per haver-se'n, després, venjat dit rei, manant que la trossegessen
només perquè va tenir la condescendència de deixar-se tocar pels
catalans, sabent ella que no podia ni devia deixar-s'ho fer.
Això i l'haver fet cremar el burro que va dur al suplici a un que va
atentar contra la vida d'un personatge reial, són els fets que més proven
la il·lustració que tant en els temps antics com moderns ha adornat els
nostres governants.
Altres n'hi ha que, després de la Honorata, han donat que enraonar;
però deixem-les, i, com qui salta els pilans de can Xifré, saltem uns
quants trossos d'història i fem de manera de caure de peus junts en
l'època que travessem ara, amb el farcellet de les nostres penes al coll.
Jo m'he trobat, un dia, que em vaig llevar de matí per anar a buscar la
llevadora. Surto de casa i toquen hores (primera campana). Encara no
havia donat quatre passos quan... ganinc gananc, ganinc gananc... les
burres de la llet. (Vagin comptant per no entretenir-nos.) Arribo a la
cantonada i veig el cartell de Santa Creu La Campana de la Almudaina.
Ho estava llegint i em sento: -Senyor, la gorra.- Passava un combregar.
Em descobreixo, i estava encara agenollat quan les cabretes, venint
apressuradament, em fan alçar i arreconar-me a l'altre cantó, des d'a on
veig el cartell dels Campos que deia: L'Esquella de la Torratxa, i el del
Liceo, a on la nit passada havien debutat uns campanòlogos. Dono
quatre passos i un d'aquests que venen llumeneres començà a dar cada
cop amb aquella espècie de planxes de llautó, que si allavores no vaig
quedar sord no hi quedaré mai. Veig la creu blanca a la porta de la
llevadora, estiro el cordill d'una campana que fins molt entrat el dia
penja al costat de l'escaleta, i, com si s'esperés la senyal meva, s'alcen
totes les campanes al vol, perquè aquell dia s'havia mort no sé quin
bisbe.
Tot això en menos de deu minuts.
I no penseu que així fos precisament aquell dia: jo el cito perquè,
havent-me llevat de matí i no havent-hi en la ciutat altre bullici que
aquell, se'm va fer notable i ho vaig observar. Els demés dies i les

demés hores és lo mateix, per no dir pitjor; pareu-hi bé l'atenció i us
semblarà que viviu dintre d'una regadora plena de pedres que algú fa
rodolar a puntades de peu.
Ja tenen raó que l'home s'acostuma a tot!
Jo sé gendre que a còpia d'anys d'estar amb la sogra han arribat a viure
disputant i tirant-se coses pel cap només cinc o sis vegades cada dia.
Si no fos així ¿com podria compendre's que hi hagués qui pogués viure
a Barcelona amb aquest soroll de campanes sense comptar les orelles a
prova de bomba que poden estar a prop de les parròquies i les blindades
que viuen en els calderers? Desenganyeu-vos i conveniu amb mi: és el
costum.
A més del costum, no hi ha dubte que per instint ens agraden les
campanes: tant, que no fóra estrany que algú d'aquests que creuen en la
transmigració ens sortís algun dia amb que molts dels que més figuren
en Barcelona n'havien portat al coll per anar a pasturar. Així com a un
díputat se li fa fer el que es vol prometent-li un bon empleu, o a un gos
el feu ballar ensenyant-li un os, a un català parleu-li de campanes i ja el
teniu content.
En prova d'això no hi ha ningú capaç de provar-me que res de lo que
parli o faci olor de campana hagi anat malament.
En el terreno literari;
La Campana de la Almudaina. Furor.
L'Esquella de la Torratxa. Furor.
El senyor Balaguer va provar d'enviar als Jocs Florals La Campana de
l'Ave Maria. Premiada.
En Bofarull te en Els Trobadors nous una composició de tres planes
que no hi ha més que nig-nang i ning-nang. Agrada molt.
I no és pel mèrit que puguin tenir les composicions: és perquè ens

agraden les campanes i... ja està dit, ens agraden.
Si algú vol fer glòria i diners a Barcelona, que parli