La creació dEva i altres contes | Page 9

fosc.
A l'endemà, el senyor Ginjoan no es llevava. La Quitèria va trobar oberta la porta de l'alcova; el senyor Ginjoan havia estat escanyat en son llit. Tota erta i insignificant, va avisar els ve?ns, el jutge, el rector. Els diners havien desaparegut. La Quitèria no havia vist res, no sabia res, no sospitava res. Algú va dir, tot seguit, que era ella qui havia comès el crim. El jutge va registrar el recambró de la Quitèria, i després tot el casal, i la féu detenir sense gaire fonament precís. La Quitèria repetia sempre, amb reverències, que no havia vist res, que no sabia res, que no sospitava res. La Quitèria, tan polida amb tothom, no tenia amistats, no havia intimat amb ningú, no hi hagué manera de trobar-li connexions, de suposar-li còmplices. A més, una doneta desnarida com ella escanyar un homenàs cepat! La cosa tenia un aire inversemblant. I d'altra banda, mai no es va saber que hagués rondat pel carrer on visqué el senyor Ginjoan cap inconegut, cap ombra furtiva, cap indefinible sospitós; ni havia romàs senyal de fractura enlloc, ni cap botó delator, o cerilla aixafada en el paviment.
A l'Audiència, el procés va ésser llarg i tediós. L'acusador privat, un senyor obtús i interminable, va dir grans penjaments de la Quitèria. El defensor, un jove advocat maurí, recomanat pel rector a la Quitèria, va dir que havia estat _ángel de luz en un hogar sombrío_. El president va recomanar molt de compte als jurats, etcètera.
La Quitèria va estar sempre reverent i esborradissa. Va mirar amb una mena de gratitud els seus guàrdies, i els magistrats, i el defensor, i l'acusador. Eutrava i sortia de la sala tot saludant.
La deliberació del jurat fou llargota. Un dels jurats tenia una mala impressió de la Quitèria, perquè s'havia fixat en les seves mans, i les havia reconegut, minses i tot com eren, estranyament nervioses, potser d'una energia insospitada. Però no hi havia cap prova terminant de culpabilitat, i el veredicte era de bon preveure.
Quan el document solemnial fou llegit, la Quitèria no mostrà en els seus ulls ni aquell petit lluenteig de freda joia que els sobtava en retornar els sous sobrers de la pla?a. No va tenir cap commoció, no va fer cap gran respir. Es va girar als jurats, i tota jupa, amb veu quieta i abnegada, va fer:
-Sento haver-los molestat, total perquè se'n vagin de buit. -

ANTIGOR.
-Com hi riuràs, a casa de la tieta Engràcia,- féu ell, encesot, espandit. La seva cara era espandida, n'era el solitari de la seva corbata, i n'era el solitari del seu dit, n'era la flor del seu trau, n'era el mocador de la seva butxaca, n'eren les seves mans inelegants de nét de camàlics que havien fet fortuna. Ella, al contrari, es vinclava fina, gairebé precària; en el darrer toc de la seva toilette li mostrava la rossa nuca escollada, els bracets gràcils, el dors sempre ondulant, -sempre, en l'esgarrifan?a, en la insolència, en les postureries, en la meravella o en el simple parloteig enormement voluble. Ell pensava: -és una criatura deliciosa. M'he casat amb una criatura deliciosa. Els Ca?adors, l'Eqüestre m'envegen.-
I tot amarant-se de la seva felicitat, va recordar, altra vegada, aquell dia que ell va declarar-se-li (ella havia suggerit de ballar tots dos, un pericon en vestit de bany, i eixint de l'aigua, a Caldetes); i gairebé es va enternir.
Va agafar-la per la-cintura, com si fos una ploma, i la va fer seure damunt sos genolls; ella tirà el cap enrera en un simulat espaume de petita _apache_; i després, reincorporant-se, fent veure que se sentia tafanera (en realitat no necessitava altra cosa que tornar a admirar les seves mitges perla), digué amb veu manyaga:
-I perquè hi riuré a casa la tia Engràcia?
-Ui! és una casa de l'antigor. La tia Engràcia fa olor de reumàtic, i la seva tertúlia també. Encara prenen xocolata amb marcelines. Com la faràs esgarrifar!
* * *
No tant, no tant de l'antigor, la casa de la tia Engràcia. Era, simplement, una casa Ferran VII: sòbria i tanmateix impressionant. La sala era tota de domàs vermell: hi havia gravats francesos emmarcats de negre, una escaparata amb una Mare de Déu dels Dolors i un gran gerro de marbre blanc, en un recó. L'escalforeta sòpita que difonia un gran braser barroc, posat al centre de la sala, dava una mica de rojor a la tia Engràcia, i als seus tertulians de cada dimecres, gent gairebé tota de colors opaques, com si habitualment visquessin desats en amagatalls. La tia Engràcia era una dona senzilla, amb qualitats quietes i segures de govern: mai no havia tingut cap tribull amb cap minyona. Serena i amatent, s'havia trobat, òrfena, amb el negoci de son pare al caire de la fallida, i al cap de dos anys havia pogut liquidar-lo en sorprenents