La creació dEva i altres contes | Page 8

No defuig pas l'intercanvi social, però no està gens avesat a escampar tresors de confidències amb el primer vingut, a la barberia, o al tren, com fa la ra?a privilegiada i abassegadora. I és que el barceloní és home d'intimitat, i en canvi el castellà és home de patxoca, per al qual les paraules de qualsevol tema són, com la polseguera daurada per a l'antic atleta, aurèola de glòria. Tanmateix el barceloní ha de respondre, i diu, amb un aire mig dòcil, mig evasiu, que va a Londres.
El castellà té un moment de dubte, i el resol tot seguit a la seva satisfacció. Dóna un tustet insinuant a l'espatlla del barceloní, i li diu que ell es proposava d'aturar-se a París i després a Anglaterra, però que no té cap inconvenient en fer passar al davant la seva estada a Londres.
-_Porque_- diu, enterament feli? i confortable, -_yendo con un amigo..._

LA VELLA POLIDA.
Quan el senyor Ginjoan, en el tomb que cada any donava per les seves possessions de muntanya, eixint de la vila de marina on vivia, va trobar, en un mas, la Quitèria, bordeta que hi servia de criada, tot seguit va sentir-se'n agradat. El senyor Ginjoan, conco aferrissat, gran golafre, gran ca?ador, home irat, tacany, i panxacontenta, va proposar a la desnarida Quitèria d'entrar al seu servei. La Quitèria era una d'aquestes dones que semblen fetes amb les miques que van sobrar quan ja eren pastades totes les altres dones del món: tenia una mica de cabell, una mica de cos, una mica de llavis, una mica mica d'ulls. Aquesta exigüitat i mesquinesa pla?en al senyor Ginjoan, com si aquell gairebé anorreament fos obra seva personal, resultat del seu misoginisme i de la seva absorció egoista. Però el que sobretot plaia al senyor Ginjoan en la Quitèria era la seva polidesa, la seva humilitat, la seva docilitat, sos mots plens d'una rústica i infatigable deferència, sos gestos d'esborrament i d'immolació.
El senyor Ginjoan va anar fent-se vell, això és, va anar inflant- se i bufant, i la Quitèria va anar fent-se vella, això és, va anar empedreint-se. El senyor Ginjoan ja no podia ca?ar, ni debatre violentament en el Círcol Agrícola, ni regalar-se amb els grans àpats i el begoteig. La seva passió es concentrà en la tacanyeria, en la ro?nesa. Hom hauria dit que igual li passava a la Quitèria; ella mateixa suggeria estalvis que no s'havien acudit al senyor Ginjoan. S'imposava tasques que duraven de les cinc de la matinada fins a ben endins de la nit, però que havien permès donar comiat a una dona de feines i a un mosso. El senyor Ginjoan va arribar a endarrerir-se en el pagament de les mesades de la Quitèria i al capdavall deixà totalment de pagar-les. El zel de la Quitèria, però, es redoblava: la seva cortesia s'havia fet maquinal, però cada dia més abassegadora, com passa amb alguns tics; i quan la Quitèria tornava alguns sous del magre pressupost de la pla?a al senyor Ginjoan, amb una gairebé genuflexió, els puntets dels seus ulls tenien, per un moment, una lluentor de freda joia. Quan el senyor Ginjoan estava malalt, ella el vetllava, i cada cop que li donava la medicina, li feia una reverència, i amb una mescla de tractaments característica, li deia:
-Si és servit, una culleradeta, si us plau, missenyor. -
No solament era polida la Quitèria amb el senyor Ginjoan. N'era amb el rector, que la feia objecte de bromes gruixudes i benignes. N'era amb les ve?nes més humils. N'era amb els captaires: amb els que passen en parelles, amb categoria de coneguts i de parroquians, i amb els escadussers que fan pudor de vi i parlen llenguatges estranys. N'era amb les coses: tenia una manera d'espolsar una cadira i de fregar els llautons, que semblava demanar perdó de la gosadia. N'era fins i tot amb la llum del dia quan obria les finestres, i amb l'ombra de la nit quan les tancava, sempre llisquívola i amb la testa decantada.
Una vegada el senyor Ginjoan va voler comprar una gran hisenda, que un hereu jugador es veia obligat a malvendre. Va fer-se venir qui sap els diners d'un Banc de Barcelona, i la Quitèria veié com s'enduia el plec de bitllets a l'alcova. Era una nit de tardor una mica freda: el dia era ja ben curt, i el senyor Ginjoan, que sopava d'hora, a les nou ja era a la seva cambra, on es tancà. Al cap de dues hores, demanà, sentint-se un poc marejat, una tassa d'aigua de majoles. La Quitèria la hi portà. Un veí pogué veure com la Quitèria travessava el menjador, enduent-se'n la tassa, de la qual el senyor Ginjoan havia begut. Després, en el pis de dalt, veié la flameta del llum d'oli de la Quitèria, i després tot es va fer