Els camins del paradís perdut | Page 6

orau fins a la nit. Després
colgau-vos i reposau del llarg remar i del llarg navegar.- Quan els
monjos dormien el sant pare era vigilant. I va veure un minyó negre
com un fill d'Etiop, el qual jugava amb un parany i el posava prop dels
peus d'un de sos frares. I redoblà l'insistent oració i més carament pregà
a Déu, per aquell monjo qui havia de caure en pecat, i orà fins a trenc
de dia.

V
AQUÍ UN DELS MONJOS FURTÀ UNA BRIDA D'ARGENT I
MORÍ.
Passats tres jorns, tornaren a muntar en la nau i seguiren llur viatge. I el
sant pare digué a sos monjos: -Guardau que ningú de vosaltres no se'n
porti res d'aquest castell.- Ells a chor respongueren: -Déu no vulga que

ningú de nosaltres se'n porti res d'aquest castell, cometent furt i
deshonorant el nostre sant viatge.- Encara el sant abad solemnement
afegí: -¿Veieu aquest nostre germà, del qual ahir jo us parlava? Ell ha
furtat una brida d'argent i en el si del diable l'ha amagada. El diable la
hi donà i ell la prengué sens llicència mia. Vull que sapiau que per
causa del pecat d'aquest nostre germà tots estam en risc de perir i
perdre'ns.- Tan tost com el monjo hagué oïdes aquestes paraules se va
treure el fre de davall l'hàbit i gità's als peus de l'abad, dient: -O pare
sant, perdona'm. Sé que he pecat. Prega Déu per la mia ànima, que ella
no's perdi per aquest furt.- I tots els monjos s'entristiren del falliment de
llur germà, i se gitaren a terra molt humils i començaren a pregar Déu
per la seua ànima. Amb la faç vestida de rubor i coberta de confusió,
llevat en peus, sobre l'assemblea dels germans postrats, estava el monjo
pecador. I de davall son hàbit de drap gros veié hom sortir un infant
negre, el qual plorava i udolava, altes veus, i deia: -Pare sant, ¿per què
amb tes oracions m'has foragitat de l'heretatge meu i del meu regne
conquerit? -Mal feres, abad, d'obligar-me a cercar novell alberg! A
saber has que set anys, tota hora, som anat amb aquest monjo, per
enganyar-lo amb qualque pecat mortal; i mai no l'he pogut decebre,
sinó aquesta nit passada.- Ço digué l'infant negre; i Sant Brandan, en
semblant manera, li respongué: -Jo't man en nom del Pare i del Fill i del
Sant Esperit que te'n vagis d'ací i no puguis noure a cap home fins al
jorn del judici.- A ull vist de tots, l'infant negre se partí. I després,
tombant-se Sant Brandan, vers el monjo furtador, li digué:
-Decontinent, confessa't bé amb un prevere, per ço com morir has i
departir-se la teua ànima del cos. Ton cos romandrà aquí, car aquesta és
la teua sepultura.- El monjo prengué penitència amb esperit d'humilitat
i amb ànima contrita, i rebé devotament el Cos de Nostre senyor
Jesucrist, fiança de perdó, penyora de glòria futura, mentre l'abad i els
monjos cavaven la fossana per ell. I havent el monjo penitent sumit els
misteris sants, passà d'aquesta present vida a l'altra; i la seua ànima fou
rebuda pels àngels i admesa en el regne de Jesucrist qui absolgué la
Magdalena i el bon lladre exoí.

VI

AQUÍ ELS APAREIX UN BELL JOVE AMB UN COVE DE PA I
AMB UNA GERRA D'AIGUA.
Finides les exèquies i la complanta del monjo mort i colgat en la terra
piadosa arruixada amb aigua beneita i signada per la creu, anaren-se els
monjos cap a la ribera. El darrer d'entrar-hi fou el capdill d'aquells
argonautes sants, ço és, mossenyor Sant Brandan, al qual, ans que
s'embarcàs, aparegué un donzell i digué-li aquestes gracioses paraules:
-Vulles rebre aquesta fragància de caritat, aquesta aigua i aquest pa de
les mans pobrissones d'un servent de Déu. Sabràs que és ben llarg el
viatge que us cal fer. Aquest pa i aquesta aigua, us duraran fins al jorn
festival de la Pasqua.- Rebé Sant Brandan aquesta gràcia de caritat amb
mercès molt humils. De les mans que li havien donat el pa, volgué
encara haver-ne la benedicció. La qual rebuda, començà a navegar vers
Ponent. I dejunava cada tres jorns i cantava les set hores canonicals
cascun dia: sèptuple fruit dels llavis, septiforme lloança de Déu.

VII
AQUÍ ELS NAVEGANTS CELEBRAREN LA FESTA DE «CAENA
DOMINI», ÇO ÉS SABER, EL DIJOUS SANT.
Encara s'esdevingué que anant la nau incertament, per ci, per llà, els
monjos embarcats columbraren, llunyana, una illa, i començaren de fer
ruta vers aquella illa. Un bon vent propici els empenyia de tal manera,
que els rems, alicaiguts, no res tenien de fer-hi; i la nau ben aviat fou
entrada en port. Per manament de l'abad, tots els navegants eixiren de la
nau i saltaren a terra. I ell