Ànimes atuïdes | Page 3

recordances. La seva vida fóra ben sortosa si no fos per aquell allunyament constant de les ànimes del seu marit i la seva mare. Ja de fadrina havia ven?ut totes les temors que li infonia la seva mare. Un cop casada, l'Andreu havia sortit un marit treballador, amorós de la llar i manyac. Ella amb una mlrada li apaivagava el seu geni i amb una postura li guanyava la voluntat. La vella, en veure's ven?uda dels mals averanys que havia dit i engelosida de l'estimació que la Tecla tenia per l'Andreu, passava una vida agra i gorgolava sempre anant d'un cantó a l'altre tot esperant desficiosa que li demanéssin què deia i què li passava. I com que no li deien res es corsecava de ràbia.
-No-res; ?que tot en aquest món no es pot tenir!... Si no fos per aquells rampells, la nostra casa fóra el cel... ?ja tenia raó aquell predicador que va venir per la festa! ?La vida és un camí de dolor, cal que tots el passem i que no vulguem allunyar-lo, la dolor és l'escala del cel! ?Jesús i paciència!- es deia la Tecla bo i donant el pit asseguda prop del pou de l'era. De sobte el seu fill va deixar el pit i va descloure sos llavis per exhalar un somriure. El cor de la Tecla va sentir una emoció dol?a i l'alegria va omplir-li la mirada de resplendor. El nen tenia una dent. Quina festassa farien, occirien aquella oca que espolsava les ales de tant en tant bo i passejant-se per l'era com si fos la mestressa. Anirien a ciutat per comprar unes arracades que l'Andreu li havia promès, i fins van pensar fer un regal a l'àvia, que en saber la festa projectada va fer grans reflexions. -?Teniu la mà foradada!... ?així pla, aviat serem a can misèria! Al meu temps no es feien aquestes ximpleries.- L'Andreu s'ofenia i la Tecla s'entristia.
Vingué una estrebada d'eixut que cuidava rostir els blats. L'anyada es perdia. Una pedregada va espolsar els ra?ms. Feia dolor esguardar aquella vinya ufana, amb els gotims caiguts a terra plens de vida, com una munió de gotes de sang encara bullents i amb els pàmpols trossejats i les branques nues com els guerrers espellifats que romanen drets entre els morts de la batalla. L'Andreu se sentia defallit. Si hagués vist un pagès que anava a captar l'haguera seguit acorat. La seva voluntat no era tan ferma per una lluita tan paorosa. S'haguera ajagut damunt la collita perduda resignat a morir entre la feina perduda. Sort de la Tecla que el va empendre i va dur-lo als camps com si portés un noi rebec a casa el mestre. L'arrossegava, tot renyant-lo i fent-li pessigolles per fer-lo riure. -Au! què és això! sembles una gallina mullada! ?Que et creus que tindràs un cel per tu sol? Enguanyasses has pogut comprar un nodrís i un mec. Va venir aquest bordegàs que sembla un pom de flors!... Aquest any ens toca el rebre. ?Jesús i paciència! Bona casa, bona feina, i hala! val més això que no pas una malaltia!- L'Andreu se sentia satisfet i fins va somriure. -?Riu, home, riu; ja pagarem el que sigui! Antanyasses les formigues han guanyat el plet al riu i l'han passat sense pont. L'any vinent, si a Déu plau, tot serà regadiu i així és la vida. Jesús i paciència!
L'Andreu tornà al treball. La Tecla l'afalagava com un infant. La vella va tornar-se més arrupida, més seca i arrugada i més rondinaire. Amb el desfici de copsar un ou més, no dormia; i amb la dèria de les lloques no restava ni un respir tranquila. Anava a vila, venia els ous i amagava els diners sota terra. Els conills d'orelles llargues i morro bellugadís eren sotjats per la vella a tothora. Un dia en què va morir-se'n un va plorar com si s'hagués mort una persona volguda. Un dels dies tornà del poble tota transportada. -Noia! noia! Tecla! o Tecla! ?no cal que us encaparreu! Ja som salvats! ?mira, ha arribat la jove de can Bou, grassa, maca, plena de quartos, roba i fins amb una calaixera! ?I diu que sap una casa que volen una dida d'aquest poble! ?Tecla, som salvats... Es tanca una porta i se n'obre una altra! Ja som salvats!
La Tecla va mirar la seva mare amb estranyesa i paüra, va ullejar el seu fill que dormia en el bressol prop de la cucola; féu sospir i restà embadalida esguardant la pastera oberta que li semblava una boca desclosa per la fam. I el dubte va caure en sa pensa com una llavor ventissa que troba una roca esquerdada plena de terra humida per l'aigua vivificant dels degotissos. Ella sentí que la llavor niaria sota sa frontalera, i això l'esglaiava paorosament.
-?Ara que el