Ànimes atuïdes | Page 2

-Ploro!... Quina nyèrria tinc!... i tot per gallòfol!... jo no só jo!... avui criaturejo!... ploro ?tant garnagàs!... si em veiés la Tecla... i el sometent... i fins els senglars!... quina riota!- L'Andreu, temerós que en arribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure's prop d'una soca d'alzina voltada d'un flotó de bolets que creixien en la humitat. Allí, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota la seva història.
L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de debò i a desgrat de la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda i desdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i una avarícia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreus atiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraules plenes d'encís per fer-lo ben veure de la vella ventruda. L'Andreu era un home que s'adaptava tot seguit a l'ambient que el voltava; al costat de la Tecla, ben aviat esdevingué un treballador desficiós d'assolir tota la joia que donava la terra ben treballada i tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona formosa i plena d'encant i joventut.
La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre i una netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos que miraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla va passar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitat esplendent. Veia la mare contenta d'aquell gendre que no havia volgut, veia el seu home allunyat dels antics companys del poble llunyà, i les terres ufanes sembrades de riqueses abundants.
I vingué la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanxó que l'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadons respiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven. ?Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava més bonics els cadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre les terres com un castell dominador de tota la contrada. De tant en tant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia una discussió entre la Bel i l'Andreu, però la Tecla tot seguit esbandia la renyina congriada, que es fonia com un borralló damunt una mà febrosa.
-Mira, Tecla: no vull que vagis més al mercat; vas molt cansada i primer ets tu i el bordegàs- deia l'Andreu amorosament.
-Bé, doncs; de què menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa i engelosida -tot va tan bé! en bona fe... aniràs a vendre, perquè jo ho mano!
-D?s no hi anirà perquè jo no la gicaré anar-hi.
-I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa el parracaire. Perquè teniu quatre cassigalls voleu fer vida de senyors!
-Calleu! no la gico anar i prou!
-?Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida!
La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aidés a espargir aquella tempesta.
-Què criden? Què criden? ?mireu el noi quina baballa! Sembla un tirarany de la cort. ?Fa, mare, que això són les dents? Repara, Andreu; aquest sí que no té la baba tancada; ?tant dolent que és! Ves, el noi de can Ton va morir-ne, ?oi mare?- I la Tecla agafava el nen i el mostrava a la vella i al seu marit; totes les mirades anaven a raure a les galtes tivants i vermelles del nin que feia anar les mans com si volgués esquivar un ardat de mosques, i movia els peus i esclatava en rialles innocents plenes de gaiesa. I el front arrugat del gendre, generós de cor, esdevenia ple de serenitat i els llavis tremolosos de malícia de la vella prenien la quietud perduda en les onades de la gasiveria que se la menjava de viu en viu.
-Home, no en facis cabal; ?no veus que és vella? no vols que vagi a mercat, no hi aniré... pero no ho diguis!...
-Sí, però ella m'ha dit...
-Calla! Calla! quan nosaltres serem com ella! uix! i quina por que farem a la dona del nostre fill!- I la Tecla, afalagant l'Andreu, tendrament l'atiava al treball. -Au, tu; que són les dues. Afanya't a llaurar la pe?a de baix. Jo vindré a cercar-te al vespre amb el noi. Si fas bona feina el noi et farà una estimació; au, afanya't!... que jo vaig a aplegar lledons; n'hi ha unes solanes!
L'Andreu marxava cantant.
-Vós, mare, ?ja teniu la vinagrella i el sucre roig per a guarir el macat de la mossa? -Jo li som dit que hi aniríeu tot seguit. Sentiu? ?La gallina ja ha post!- I la vella tot seguit marxava com una fura cap al galliner, i amb el desfici d'arreplegar un ou més que amagava en les golfes, no deia ni un mot de la renyina.
Llavors la Tecla feia un sospir de goig de veure's victoriosa. Havia allunyat una tempesta amena?adora, i per sa imaginació passava tot una volior de pensaments i