Lamic Fritz | Page 3

els ulls esplèndids, aquesta vidueta. A més, és molt amable. Sàpigues que despús ahir, passant jo davant casa seva, al carrer de l'Arsenal, ella que es decanta a la finestra i em diu: ?-Ei! el senyor rabí Sichel! Quina alegria tinc de veure-us, senyor Sichel? Aleshores, Kobus, jo, tot sorprès, m'aturo, i li contesto somrient: ?-?Com un pobrissó xaruc, un David Sichel, podria encisar ulls tan esplèndids, senyora Roemer? No, no, això no és possible: massa m'adono que és per bonesa de cor que dieu aquestes coses!? I, verament, Kobus, és bona i graciosa, i, després, és ben llesta: és, segons les paraules del Càntic dels Càntics, com la rosa de Saro i el lliri de les valls- deia el vell rabí, animant-se cada vegada més.
Però, veient que Fritz somreia, s'interrompia, tot remenant el cap, i cridava:
-Ja rius!... sempre has d'estar rient! és manera de conversar, això? Vejam, no és com dic, ella?... no tinc raó?
-és mil vegades més bella, encara- responia Kobus; -però conta'm la resta: t'ha fet entrar a casa seva, veritat?... Vol tornar-se a casar?
-Si.
-Ah! bé, és la vint-i-tres...
-La vint-i-tres que refuses de la meva pròpia mà, Kobus?
-és veritat, David, i amb sentiment, amb gran sentiment; voldria casar-me per dar-te gust, però, saps...
Aleshores el vell rabí s'arborava.
-Sí- deia, -ja sé que ets un egoista groller, un home que no pensa sinó en beure i en menjar, que s'ha ficat al cap idees extraordinàries de la seva grandesa. Doncs bé! t'equivoques, Fritz Kobus. Sí, t'equivoques refusant persones com cal, els millors partits d'Huneberg; perquè vas fent-te vell. Deixa passar tres o quatre anys, i et cendrejarà el cap. Aleshores em cridaràs, i diràs: ?-David, cerca'm una dona! corre! No en veuries una que em convingués?? Però ja no serà hora, male?t calavera que de tot fas rialles! Aquesta vídua, volent-te, és encara massa bona!
Com més s'arborava el vell rabí, més reia Fritz.
-Es aquesta manera de riure!...- cridava David, aixecant-se i gronxant-se les mans vora les orelles; -és aquesta manera de riure, el que no puc veure!... Això m'arbora! No cal ésser foll, per a riure d'aquesta manera?
I, aturant-se:
-Kobus- deia, tot fent una ganyota de despit: -amb la teva manera de riure em faràs fugir de casa teva. ?No pots mantenir la gravetat una vegada, una sola vegada en ta vida?
-Ala, vell jueu de mala mena!- deia Fritz, a son torn. -Seu, i buidem, encara, un vaset d'aquest kirsch carregat d'anys.
-Que aquest kirschenwasser em sigui metzina- deia el vell rabí, molt despitat -si torno cap vegada més a casa teva! La teva manera de riure és tan bajana, tan bajana, que em fa fàstic, vòmit i pudor!
I, amb el cap estirat, baixava l'escala tot cridant:
-és la darrera vegada, Kobus! la darrera vegada!
-Uix!- deia Fritz, decantat sobre la barana i amb galtes dilatades de plaer: -demà tornaràs.
-Mai més!
-Demà, David. Saps? la botella encara està mig plena.
El vell rabí pujava el carrer a grans passes, rondinant dins sa barba grisa; i Fritz, feli? com un rei, tornava a tancar la botella a l'armari, i es deia:
-és la vint-i-tres! Ah! vell jueu de mala mena! quin divertiment que m'has dat!
L'endemà, o l'endemà passat, David tornava, demanat per Kobus; tornaven a asseure's a la mateixa taula i del que havia passat la vetlla, no se'n feia més cabal.

II.
Un dia, cap a la fi del mes d'abril, Fritz Kobus s'aixecà molt d'hora per obrir ses finestres, que donaven a la pla?a de les Acàcies, i després va tornar a colgar-se en son llit ben calent, amb la flassada al volt de les espatlles i l'edredón sobre les cames; i contemplava la llum vermella a través de ses parpelles, tot badallant amb una veritable satisfacció. Pensava en diferents coses, i, de tant en tant, mig obria els ulls per veure si estava ben despert.
A fora feia una d'aquestes diades clares de la fosa de neus: els núvols se'n van, el sostre del davant, i les finestretes mirallejants, i les puntes dels arbres, tot us sembla brillador; us creieu tornar a ésser més jove perquè una novel·la saba us corre pels membres, i torneu a veure coses que fa cinc mesos eren amagades: el test de flors de la ve?na, el gat que torna a fer via per les barbacanes, els pardals avalotadors que tornen a comen?ar llurs batusses.
Rauxetes de vent tebi al?aven els cortinatges de Fritz, i els deixaven caure de bell nou. Després, tot seguit, l'alè de la muntanya, refredat pels gla?os que s'escolen lentament a l'ombra dels torrentars, omplia altra vegada la cambra. Hom sentia al lluny, en el carrer, les comares rient entre elles, perca?ant a grans cops d'escombra la neu que es fonia al llarg dels reguerons; els gossos, que abordaven amb veu més clara; i les gallines, que escatainaven al corral.
En fi, era la primavera.
Kobus, a for?a de somniejar, havia