En Pere i altres contes

㦾
Pere i altres contes, by Claudi Planas i Font

Project Gutenberg's En Pere i altres contes, by Claudi Planas i Font This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org
Title: En Pere i altres contes
Author: Claudi Planas i Font
Release Date: February 24, 2007 [EBook #20658]
Language: Catalan
Character set encoding: ISO-8859-1
*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK EN PERE I ALTRES CONTES ***

EN PERE
En Pere, al llevar-se aquell dia, li portava votada al Jaumet: allà on el trobés, l'estossinava. On s'és vist!- anava dient-se, mentre es ficava les calces pausadament. -Amics com érem de petits, companys de tota la vida, fer-me aquesta mala passada! I ella? Oh, ella rai;... prou que me la pagarà, la poca pena!... Ves que jo em posi a cantar... bandarra, desvergonyida!... No seré pas jo qui hi perdi... I es quedava una estona rumiant... Pensava en el passat... amb aquells festeigs al clar de lluna, a l'horta de darrera casa d'ella... en aquells pessics tant dol?os com una carícia que li ventava perquè estigues quiet... en les mil fiorituras amb que broda el festeig una que'n sap amb un que hi va de bona fe... i tot s'hi enternia... Per això al tornar a pensar amb el Jaumet, aquella paret mitjera que li havia caigut al damunt al bo del seu embadaliment, en Pere treia foc pels queixals... Fins, tot llescant el pa per fer la suca-mulla, una idea boirosa li creuà pel cap... I si se l'enduia el ganivet?... El Jaume el trobaria bon segur, a la pe?a del sot... Però de seguida va pensar que un home, encegat, no sap el que fa... i ja es va veure al Jaumet afinant-se i caient tot aplomat... com una cosa buida... va sentir després un silenci... una quietud... i el Jaumet a terra, sense bellugar... I una esgarrifan?a el va sacsejar fins a les entranyes... Va deixar estar el ganivet, va agafar la magalla... i avall.
Clarejava; a l'obrir la porta del carrer un baf humitós i tebi el va sobtar. El cel d'un to moradenc, llen?ava una claror trista; i en aquell ambient de calma semblava que tot s'hi esvaís, que totes les remors s'hi fonguessin, apagades... Va ajustar la porta i va rompre a caminar, estossegant... Les cases del poble, mal afilerades, s'esllanguien avall, amb un aire de cansament... de malhumor, com ensomiades... Va travessar la pla?a de l'església i va trencar pel carrer de Fran?a... al cap-de-vall s'hi veia el pla, tot boirós, i allà baix al lluny de tot, la serra de marina es deixondia com una faixa moradenca, pesadament aclofada en mig de la universal presea...
-Llamp de llamp!...- anava fent tot caminant -perquè després de tot, l'hora de l'aigua passava... amb aquelles cabòries s'havia entretingut... i les mongetes cuidaven a quedar-se en sense regar...
Ja arribava al cap-de-vall del carrer quan sent que el criden:
-I doncs, què va ser el del ball de l'era que diu que?...-
En Pere es va quedar tot sorprès...; no hi havia caigut ell en que tot el poble n'aniria ple!...
-Diu que et va donar tant bell sufoc, la Pepeta...- i canviant de to: -la mossa de casa ho contava a nit, al tornar-ne...-
La mossa!...- va pensar en Pere. -és a dir que les noies en parlen!... és a dir que... llamp de llamp!... ni menys hi havia caigut ell en que al poble hi hagués mosses!...
Hi hagué una estona de silenci. Tots dos anaven caminant: en Pere al davant, la magalla a coll, l'aire resolut; l'altre al darrera, tot encorvat, les cames tortes, trescant per aconseguir-lo. I el poble s'anava allunyant, allunyant darrera seu... El sol havia esclatat inondant la plana d'una polsina daurada, que confonia els últims termes i el dia s'anava obrint ample i serè, en mig d'un silenci que interrompien solament el cant de les cigales i el brand can?oner de la campana tocant a missa primera. De sobte:
-Ah, però jo de tu... el que és el Jaumet no me la duria pas al molí... com hi ha Déu que no me la duria al molí!...-
En Pere no va contestar, anava molt capficat... sols va al?ar-se d'espatlles...
Però després, quan es va desempallegar d'aquella romaguera, murmurà de baix en baix, mirant-se'l de reull: és a dir que tu vols que jo li casqui un fart de llenya, al Jaumet!... I que se te'n dóna a tu del Jaumet; ni de mi... ni de tots dos! al tornar a caminar tornà a pensar: és a dir que ell vol que li casqui de valent... i que en té de fer ell... ni de mi, ni del Jaumet!... I com més anava més s'enquimerava de