Els camins del paradís perdut | Page 2

que el sant oncle el pregàs molt
carament i amorosa, llavors el dit Barint començà a plorar i se gità per
terra i s'anegà en profunda oració, en la qual va romandre com esbalaït.
Graciosament Sant Brandan el prengué en sos braços i l'aixecà, i li va
dir, amb un besar mel·lifluent, aquestes gracioses paraules: -¿Quina és,
fill, la causa d'aquesta tan greu fellonia? ¿Creus que el teu adveniment
ens ha fet enuig? Certa cosa és que de la teva vinguda gran plaer
n'haguérem. Per ço s'és menester que a tots nosaltres donis alegria i
consolació, i ens diguis alguna bona paraula de Déu d'on la nostra
ànima en pasturi; i que ens recontis les diverses meravelles que veieres
en les partides i en les errors de la mar oceana per on navegares
llargament.- A l'encariment d'aquesta petició poderosa com un conjur,
s'abellí l'esquerp Barint, el qual trencant el silenci, començà a
espandir-se en paraules abundants. I va dir:
-Mon fill Menoc era el procurador dels pobres del Crist. Com fos
desitjós de major solitud, fugí del nostre cenobi, i camina, caminaràs, a
la bella ventura, trobà una illa, no gaire lluny d'una muntanya, la qual
hom anomena Lapifil. Embolcallada per un cel indulgent aquesta illa és
sobiranament delitosa. L'amor del cel i la tendra verdor de la terra l'hi
retingueren; i hi sojornà gran temps. Durant el qual, arribà fins a mi un
novell ardit, ço és, que el monjo fugitiu comandava gran multitud de
monjos sota la seva preladia i que Déu mostrava per ell grans signes i
miracles. La qual cosa suscità en mon cor irrefrenable enyorament de
veure'l; i en vaig pendre el camí. Com ja hi era prop, Déu li revelà
l'arribada meva i prevenint-la de tres jorns, m'exí a carrera amb sos
germans. Anàvem embarcats en nau. Quan la nau s'acostà a la dita illa,
veiérem que de diverses partides, vestits diversament, eixint-nos a camí,
venien companyes de monjos, contínues com un formiguer qui emigra;
brunzents i denses com un eixam. Diversament vestits i arribant de
contrades diverses, emperò combregaven en una fe i en una esperança i
en una caritat. Tenien una església on s'ajuntaven per l'ofici divinal. I
no menjaven altra cosa sinó pa i nous i arrels d'herba. Cantaven aquests
monjos les completes ensems, i després se recloïen en llurs cel·les.
Cascún tenia la seva, i allà s'estava en oració fins el prim-son. Al cant
primer del gall reposaven una mica. Jo i mon fillol trescàrem tota la illa;
i la trescàrem tant que arribàrem a la vorera del mar, a la banda

d'occident. Allà tenia ell la nau on s'era embarcat; i me va dir: -Mon
pare, muntau en nau i naveguem cap a Llevant, cap a aquella illa que és
dita Terra de promissió dels sants, la qual havem de donar als nostres
successors qui vindran després de nosaltres.
Muntàrem en la nau. Encara no hi érem, quan al nostre entorn,
escampadissa, una boira s'espargí. Era humida i flonja, lleugera com la
cendra, flairosa i blanca com un torterol d'aubaïna matinal. Tan espessa
era que obturava l'esguard encaradís, i a penes podia veure hom la
distància que hi ha de proa a popa. Per espai d'una hora durà aquesta
blancura vaporosa. Traspassada la calitja, un esclat de llum ens inundà.
I ens semblà veure, lluny, dins la claror viva, tremoladissa de besllums,
una terra dilatada i verdejant. Vorejàvem la costa delitosa: ombra de
penyals blaus, clara i fresca i regalant, com l'aigua clara; ombra
perfumada de brancatges perfumats; el singlot de l'aigua musical en la
por inviolada de les coves; volior d'unes grans aus, blanques i lentes,
qui amb llur dolçura gutural amoixaven l'aire i coronaven la nau amb
una viva garlanda d'ales. En el recés d'una cala, amorosa i rodona com
un pit, pura i sonant com una cítara, en l'arena d'or blanca de lliris,
posàrem el peu. I ens enfonsàrem en el misteri de la solitud. No hi
havia herba sense rou, ni planta sense flor ni branca sense fruita. Per
espai de quinze dies vagàrem per aquella deserta amenitat, i ens
deixàrem perdre, sota les altes arcades vegetals, entre les soques,
damunt l'herba viva intacta, que cruixia sota els nostres peus amb un
petit gemec humà. Entre l'escampada verdor de l'herbei, les pedres
suaus i llises, que eren gemmes, guaitaven amb pupil·la vària: enormes
safirs que ens miraven amb la gran ullada blava; topacis, amb la ullada
de foc amorós qui amoixa i no crema. Al terme d'aquells quinze dies
ens trobàrem a la vora d'un gran riu. Decorria, ample i solemnial, amb
profundes aigues mudes. Per anar més enllà, a l'altra riba, no hi havia
enlloc gual ni passatge. Esperàrem el consell de Déu. Un bell home
jove i resplendent se'ns mostrà, el qual ens saludà