ELS HEROIS

퉼
ELS HEROIS

The Project Gutenberg EBook of ELS HEROIS, by Prudenci Bertrana This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org
Title: ELS HEROIS
Author: Prudenci Bertrana
Release Date: January 23, 2006 [EBook #17583]
Language: Catalan
Character set encoding: ISO-8859-1
*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ELS HEROIS ***

Produced by Ricard Samarra

INDEX.
Pòrtic. En Quimet o el rebuig del Diable. En Carxofa. En Busqueta. L'egua del jutge de pau. La masovera se'n va al mercat. El Cerdà.

PòRTIC.
Herois, com Proses bàrbares, és un llibre fervorós i sincer. Ningú ha de cercar-hi enginy ni fantasia. Us dono una obra viscuda i no pas una oriflama literària. Austerament he recercat entre les meves enyorances d'aventurer humil.
Dintre la urb nerviosa, segueixo amant com sempre la Naturalesa apacible i fecunda. Sóc ple d'agra?ment per Ella, car ha guarit els meus dolors donant-me fermesa corporal i serenor anímica. La crec perfecta, dreturera, santa!
Cal pensar que l'home va tra?r Déu tot just creat, mentre s'enfredoria, damunt la seva bellesa perfecta i immortal, l'excelsa alenada de l'Artífex. Ella, altrament, serva, amb fidel gelosia, les lleis rebudes de l'Etern: és pura, és bene?da, un paradís encara.
Per això el seu contacte divinitza; i, per això també, els homes que s'han criat en el seu si, en mig de la seva impassibilitat maternal, tenen dret a la nostra reverència. Són així com uns personatges evangèlics; i ningú, en els temps presents, gosarà discutir-los el dictat d'Herois. Almenys no s'oposarà massa formalment que un escriptor de la meva modèstia, gaiament democràtica, els qualifiqui de tals, atorgant-los però, ben entès, una jerarquia inferior a la que es mereixen ells, atenent-me a l'admiració que els professo.
Mes cap respecte humà podria fer de mi un ingrat, ni cap esplendidesa de progrés, cultura o civisme fóra prou abassegadora perquè jo els tingués en oblit.
Jo els ofreno, per tal motiu, aquestes Planes. La glòria, si n'hi ha, és d'ells. Sols desitjo, per a mon goig, ésser un bon historiador de les gestes llurs. També em fóra grat que tu, lector benèvol, tinguessis el meu tarannà. Així esdevindria possible que jo i els meus Herois caminéssim triomfalment pels viaranys de ton esperit com ho férem pels deserts de la terra.

EN QUIMET O EL REBUIG DEL DIABLE.
I
El poble de L'Esparra és un poblet de quatre cases situat entre dues afraus en mig d'un bé-de-Déu de serres emboscades.
Només es fa obirador pel seu campanar banal, restaurat estúpidament, que sobresurt amb petulància, dins la frondositat de les suredes, com el coll d'una oca blanca en un camp d'userda.
Un gros lladorer ombreja la pla?a, on plana el mateix silenci de les boscúries ve?nes. A l'estiu, però, els pardals xeriquen en els ràfecs de les teulades, i els papallons revolen, entre els fonolls del cementiri, pel cim de les xamoses campanetes blanques. També l'esclopeter, en cos de mànegues, fa anar la seva gúbia a la porta de casa seva, i el rector conrea l'hortet amb la verdosa sotana arrebossada pel cim dels malucs, congestionat i lluent. A l'entrada de l'hostal, les mosques ennegreixen l'enrajolat i el caduc fustam de la porta mig closa, on el sol cau de ple a ple, fent plorar la re?na dels nusos. De tant en tant passa un carro; un d'aquests carros de muntanya lleugers i desballestats, amb grans bosses de cordam i sàrries velles que escombren el camí, rodes primes de llanta esmussada, galga de roure i mula pacient i escardalenca. Dels guarniments, plens d'afegits i lligadures, pengen uns quants branquillons de boix o ginestell que fan la servitud d'esquivamosques, a desgrat de la protecció dels quals la panxa grisa de la mula, solcada de venes tumefactes, degota sang.
El diumenge el poble s'anima. A l'ombra del lladoner, els pagesos morigerats amb la brusa nova al muscle, esperen la missa, comentant la saó de les terres. A l'hostal hi ha el jovent i els vells intemperants, que es juguen el beure a la bescambrilla. Les cartes, ensutjades i enganxadisses, acanalades i repugnants, reboten damunt la taula amb un espetec somort com el que produiria en saltar una llagosta.
Sovint se'n desvia alguna, anant a raure entre les potes del banc, d'on la cull una manassa deforme, d'ungles revingudes i ferestes el mateix que la cornamenta d'un brau.
Tres campanades argentines vibren i es perden al lluny en la majestuosa calma de la serra. Els jugadors fineixen la partida. Tant els que han guanyat com els que han perdut, traguegen del vi comú i van a ajuntar-se amb els del lladoner. Lentament, mandrosament, uns i altres acoblats, tot posant-se els gecs i les bruses, pugen la rampa de l'església, i s'hi endinsen arrossegant els peus.
El menjador de l'hostalot és desert. El vidre blau